L'alimentació durant l'embaràs

L’alimentació humana ha estat una de les grans variants en la millora de la salut en general, i de les embarassades i nadons en particular.

En els darrers anys hem assistit a una caiguda de les malalties durant la gestació i a una quasi desaparició de malformacions fetals, i tot això ha estat, sens dubte, gràcies a un canvi en els costums alimentaris.

Una bona dieta, ben variada, és una bona assegurança perquè tot vagi bé durant la gestació.

S’ha parlat molt de què s’ha de menjar, i jo repeteixo: de tot. Fruites, verdures, cereals, carn, peix, ous, etc. És millor menjar poc moltes vegades al dia (cinc) que menjar molt poques vegades al dia. Cal no oblidar que és bo beure molta aigua al dia (al voltant del litre i mig a dos litres diaris).

No hi ha aliments prohibits, però si aliments poc saludables, com per exemple els greixos en general, o els aliments que aporten pocs nutrients i són molt calòrics, com bona part de la pastisseria.

Per sort, vivim en una societat on les menges estan molt controlades i tot el que es ven en el mercat està molt revisat. La toxoplasmosi o la listeriosi no forma part dels nostres problemes habituals de salut (els veterinaris ho controlen molt bé). Això vol dir que cal extremar precaucions en aliments que provenen de llocs poc coneguts, excessivament artesanals o amb una higiene dubtosa, encara que siguin molt ecològics.

Aquestes menges com menys elaborades estiguin millor. La planxa o la brasa són molt bones, i no calen grans cuinats, ni salses complicades. L’oli d’oliva per cuinar o amanir és el millor. El consum de sal s’ha de reduir tot el que es pugui. S’ha de recordar que per sopar és millor no menjar aliments crus, que són més difícils de pair.

Aquesta dieta ha d’incloure unes tres racions de verdures o hortalisses, tres de fruita, dues racions de proteïnes amb carn, ous o peix, cinc racions de cereals amb pa, arròs o pasta, i tres racions de productes que portin calci com llet, iogurts o formatges. Cal no oblidar l’oli i els fruits secs (de tres a sis racions, dia) que aporten greixos insaturats (bons per la salut), proteïnes, fibra, antioxidants i molt minerals.

Moltes vegades el problema està a definir que és una ració. Durant l’embaràs es té gana i es tendeix a fer les racions més que generoses. Per això la podríem definir com la quantitat normal de menjar que cap en un plat de mida normal. Cadascú ha de valorar que és el “normal”. En el cas de les fruites pot ser una peça de fruita en les de mida mitjana, un tall en les de mida gran i una tassa de llet en les de mida petita, i en les hortalisses de 150 a 200 grams un cop cuita. En cas de ser sucs són uns 150 mil·lilitres, més o menys un got. La llet és un tassó, 2 iogurts o 150 grams de formatge, que millor que sigui tendre (evitar el semi curat o curat). La carn uns 100 grams i els cereals (en cru) uns 80 grams. El pa és uns 60 grams i la pasta també uns 80 grams en cru. Per acabar l’oli és una cullerada sopera i els fruits secs uns 25 grams.

Amb tot això tenim que els aliments aconsellats són: Amanides, fruita fresca, formatges tendres, pa integral, carn, pollastre, verdura, ous, iogurt, peix blanc i blau, llet, margarina, aigua mineral sense gas.

Els aliments que cal limitar: Productes de xarcuteria, fregits en general, salaons, salses, carn crua o fregida, líquids alcohòlics, peixos fumats, picants, fècula en excés, espècies, dolços o bombons, sucres, xocolata i líquids gasosos.

Darrerament, a aquesta llista s’hi ha afegit el peix espasa, tauró i tonyina vermella (peixos força infreqüents a la nostra dieta) per l’alt contingut en mercuri. També és millor controlar el consum de tonyina en llauna.

En definitiva, quan s’està construint un nen/a, com millor és el material que fem servir millor serà el resultat final.

Famílies nombroses

Pertànyer a una família nombrosa és quelcom molt fàcil, sols cal tenir molts germans, però formar una família nombrosa ja és un altre cantar.

El primer que cal és tenir voluntat de fer-ho, i no tenir molts diners, ser de l’Opus o no sé quines bajanades més es diuen.

La voluntat és primordial i poder és el segon requisit.

La família nombrosa funciona diferent de les altres, hi ha molt més ordre, unes jerarquies entre germans i pares més profundes, un estar constantment pendent dels altres i, el “pal del paller” que n’és la mare, és inqüestionable, preciós, imprescindible.

Jo vinc d’una família de nou germans. Per desgràcia en falten els dos petits, nois. Això vol dir que ara som quatre noies i tres nois. Ben repartit!

Tens un grapat d’amics amb qui sempre hi pots comptar, inclosos els cunyats/cunyades, nebots/nebodes, nets/netes, renebots/renebodes, i la gran quantitat de persones que s’hi van afegint de mica en mica, les seves parelles. Ara quasi en som quaranta. Una festa amb tots junts és un espectacle, encara que comença a costar trobar un lloc per a tanta gent.

Si és tan bonic tenir tanta família, tants amics incondicionals, perquè no hi ha més famílies nombroses avui dia?

Això té dues respostes, la responsabilitat i l’economia.

Intueixo una falta de responsabilitat en les famílies que tenen molts fills, diuen uns. Que, els teus pares no tenien televisió?, diuen altres. Si, això m’ofèn quan m’ho diuen i jo sempre els contesto: I no pot ser que volguessin tenir molts fills, sense més. Per la família!!!

A la meva consulta molt sovint les mares de més de dos fills es queixen de com les tracten verbalment molts amics i coneguts.

És una xacra tenir fills? Quedes marcat tota la vida? NO. Quan tens molts fills és perquè vols, perquè el teu objectiu és formar una gran família i t’hi trobes bé amb ella. El teu esforç és gratificant i paga la pena. No hi ha res més bonic que una mare rodejada dels seus fills. Un, dos o tres. Ella sempre n’està orgullosa. Doncs ara imaginat nou!!!

Sens dubte l’economia és molt important, però crec que menys del que sembla. L’estil de vida d’una família nombrosa és molt diferent de les altres.

Un germà es cuida de l’altre. La roba passa per diverses mans, i no diguem les sabates, els joguets, tot. Les festes es fan a casa. Les vacances a un poblet proper. Et busques feines per mantenir-te i ajudar als pares. És un altre món.

El fet més important que ha fet desaparèixer les famílies nombroses és la incorporació de la dona al món competitiu de la feina. Molt sovint hi ha una incompatibilitat entre la progressió dintre de la teva professió i la maternitat.

A les feines més manuals i menys intel·lectuals encara hi ha la maternitat més primerenca. Quan la cosa es complica, l’edat de la mare augmenta. No et pots refiar dels avis perquè encara treballen. La famosa compatibilitat horària-laboral es fa impossible. La prova més clara és la mitjana d’edat de la maternitat en dones amb títols de carreres superiors (primer fill prop del 40 anys), i això dóna per un fill o com a molt dos (mitjana d’1,3).

No ens enganyem, tenir fills és bonic, mantenir-los és difícil, estar amb ells quasi impossible.

Dispositiu intrauterí alliberador de progesterona

Des de fa uns anys, més de tretze, comptem en el nostre arsenal terapèutic amb l’anomenat DIU de progesterona (Mirena® i Jaydess®). Es tracta d’un dispositiu que allibera de forma regular una molt petita quantitat de progesterona (20 micrograms al dia).

És un aparell que va col·locat dintre de la matriu i evita el creixement de l’endometri (per l’alliberament d’aquesta hormona). L’endometri és el teixit que folra la matriu per dintre i té dues funcions, la primera és ajudar als espermatozous a remuntar l’úter per poder arribar a les trompes uterines i així trobar-se amb l’òvul, i la segona és fer de llit a l’òvul fecundat per tal que es pugui enganxar a la matriu i l’ajuda a fer la placenta i la bossa de l’aigua (líquid amniòtic). Això vol dir, que si no hi ha embaràs, la caiguda d’aquest teixit (descamació) és el que provoca la regla.

Amb la seva acció aconseguim dues fites, alleugerir la regla i evitar l’embaràs no desitjat.

Que vol dir alleugerir la regla?

Moltes dones presenten una quantitat de regla (flux menstrual) molt abundant, tan abundant que esgoten les seves reserves de ferro i això fa que entrin en anèmia.

Aquesta anèmia, en produir-se de manera molt lenta, molt sovint no s’adverteix com a tal i moltes dones no són coneixedores del seu problema i sols veuen que estan molt cansades i que els hi costa molt fer les seves tasques habituals, o s’adormen a qualsevol lloc, o l’activitat física els hi resulta molt feixuga.

El DIU fa que aquestes menstruacions siguin molt menys abundants, de forma que es recupera el ferro i desapareix l’anèmia. A més, molt sovint, el dolor menstrual també desapareix.

Perquè evita l’embaràs no desitjat?

Perquè, com que no deixa créixer l’endometri, els espermatozous no tenen un mitjà adequat per arribar a les trompes uterines (alteració de la motilitat i funció)  i no troben l’òvul. La seva eficàcia és quasi del 100x100. A més també provoca un espessiment del fluix del coll de la matriu que fa que els espermatozous no puguin travessar-lo (en conseqüència no poden entrar a l’interior de l’úter).

La col·locació del DIU és molt senzilla, una mica molesta, però breu. El dolor es pot evitar prenen un antiinflamatori unes hores abans de la seva inserció. Normalment preferim inserir-lo durant la regla (al final d’ella). Si es tracta d’un canvi de DIU, es pot fer en qualsevol moment del cicle. Després d’un part és millor esperar que hagin transcorregut unes sis setmanes (es pot seguir donant el pit).

Després de la inserció és efectiu com anticonceptiu des del mateix moment, encara que és preferible esperar 24 hores per tenir relacions sexuals.

La seva durada és de més de 5 anys (depèn de l’edat de la usuària).

La retirada del DIU també és molt senzilla i no cal prendre cap precaució especial. Els DIU’s porten uns fills lligats a la seva base, que sobresurten pel coll de la matriu (no molesten). Quan vols extreure el DIU sols cal tibar d’ells.

Algunes usuàries es queden sense la regla, a les hores per saber si ja està a la menopausa (en cas que l’edat sigui l’apropiada) es demana una anàlisi de les hormones implicades en l’ovulació i si aquestes donen positiu, ja es pot retirar el dispositiu.

L’altra part positiva d’aquest sistema de control de la regla és l’escassa freqüència d’efectes secundaris o no desitjats.

Possiblement el més important i que cal tenir en compte és que les dones que tenen migranya pot incrementar el nombre de crisis.

La incidència sobre l’augment de pes és molt baixa (inferior al 10%).

En resum, és un mitjà terapèutic i de control de la natalitat que es pot fer servir a qualsevol edat i de molt alta resolució, amb molt pocs inconvenients.

Hidratar i lubricar

Molt sovint, sobretot quan arriba la menopausa, les relacions sexuals amb penetració és fan doloroses (disparèunia). Això és degut que la manca d’hormones provoquen una atròfia de la mucosa vaginal. O sigui, la paret de la vagina es torna més seca i menys elàstica.

Per solucionar això es fan servir lubricants pel coit i s’oblida la hidratació. Els lubricants fan que les parets vaginals llisquin millor i no hi hagi un frec molest per una mucosa massa resseca, però com que aquesta no dilata bé, persisteix la disparèunia. En canvi la hidratació fa que la paret vaginal es mantingui elàstica i que la dilatació que provoca la penetració no sigui dolorosa.

Per això cal hidratar la vagina. Cal fer-ho sempre o com a mínim mentre es mantinguin relacions sexuals.

Podríem dir que hi ha dos tipus d’hidratants, els hormonals i els no hormonals.
Els no hormonals són substàncies que s’adhereixen a la mucosa vaginal i la hidraten. Cap contraindicació.
Les hormonals són estrògens que s’apliquen directament a la vagina i fan que aquesta recuperi l’estat d’abans de la menopausa. Tot i que es fan servir estrògens poc actius a altres nivells del cos, sí que tenen contraindicacions i sempre s’ha d’avaluar el seu ús. 

Els lubricants són substàncies pensades només pel moment de tenir relacions sexuals. També n’hi ha de dos tipus. Els aquosos i els oliosos.
Els aquosos no empastifen i són fàcils d’eliminar, però s’assequen amb una relativa rapidesa. Els oliosos empastifen, però són més durables i més agradables al tacte.

Amb l’edat, la relació sexual es pot fer menys freqüent però més llarga. Això fa que sovint els lubricants aquosos es ressequin i acabi empitjorant el coit. En canvi els lubricants oliosos en ser molt més durables no pateixen aquest problema.
Actualment hi ha productes amb un grau d’untuositat molt bo.
Crec que són força millors!

Conclusió: Millor hidratar que lubricar, encara que generalment s’han de fer les dues coses, i si és lubrifica, millor oliosos que aquosos.

Triple test combinat de primer trimestre

Amb aquest test podem arribar a un 90% de fiabilitat, amb, només, un 4% de falsos positius (la prova diu que el fetus pot estar malament i les proves posteriors, més fiables, diuen que no).
Es tracta de conjugar dues substàncies extretes de sang materna entre la setmana 8 a la 13 (ideal de 9 a 10 setmanes), que s’anomenen PAPP-A (proteïna de la placenta) i Beta-HCG (hormona de la placenta) i les dades de l’ecografia feta sobre la setmana 11 (11 a 13,6), sobretot el plec nucal o translucència nucal i la llargada de la punta del cap a la punta del raquis del fetus.
El resultat es dóna en forma de trencat, de 1 entre…
El punt de preocupació és per sobre del 1/270. A partir d’aquí s’aconsella fer una biòpsia de còrion o una amniocentesi.

Fa uns anys, abans del 2008, es feia el “Triple Screening”, però a part que es feia més tard, era molt menys fiable. Ara sols es fa servir quan, per la causa que sigui, s’arriba tard per fer el primer.

Test prenatal no invasiu

Aquest test, que no representa cap risc ni per la mare ni pel fetus, ja que es realitza per extracció de sang a la mare, serveix per determinar si hi ha alteracions en forma de triplicacions (3 de cada enlloc de 2), en els cromosomes:

• 13 (síndrome de Patau, 1 de cada 10000 naixements)
• 18 (síndrome de Edwards, 1 de cada 6000 naixements)
• 21 (síndrome de Down, 1 de cada 660 naixements)

També pot investigar la monosomia X (sols 1 de X enlloc de 2, síndrome de Turner, 1 de cada 2500) i pot predir el sexe fetal.

Sabem que els cromosomes tenen al seu interior ADN, que és el material que porta la informació genètica. Amb el temps, a partir de la setmana 13 d’embaràs, l’ADN del fetus potser detectat a la sang de la mare i la seva fiabilitat per diagnosticar trastorns, en els cromosomes esmentats del nou ser, és molt alta (98%).

Amb això, aquesta prova ens dirà, si hi ha alt risc o baix risc (no confirma!) que el fetus tingui o no una alteració en aquests cromosomes.

En cas de ser d’alt risc s’aconsella passar a una prova invasiva (amniocentesi, per exemple). 

Diagnòstic prenatal: Introducció.

La gran preocupació dels nous pares és que el seu fill vingui bé, ben format i sense deficiències.
Sens dubte hi ha maneres per aconseguir això. L’edat n'és una, quan més joves siguin els pares, menys risc de malformacions. L’alimentació n'és una altra, quan millor és menja menys risc hi ha de tares. Les vitamines, proteïnes, aminoàcids, etc. en són la clau. Però el que ens ocupa és el diagnòstic!

L’ecografia, majoritàriament ens ajuda a esbrinar si tot està al seu lloc, i ho fa molt bé, però sempre ens queda un dubte, que són els cromosomes.
Moltes malalties cromosòmiques deixen el seu rastre en la forma del nadó i pot ser visible per ultrasons, però algunes, difícilment deixen marques ecogràfiques per poder-les diagnosticar i aquesta és la preocupació dels pares i la nostra. Altres deixen marques, però massa tard i el fetus ja és molt gran.
Una altra cosa que sempre m’agrada indicar, és que nosaltres, els metges, poden fer estudis dels cromosomes, però difícilment dels gens. Podem saber si hi són tots, però no si estan al complet o tenen alteracions. Sempre poso el mateix exemple, tu pots saber si a casa teva hi tens una enciclopèdia al complet, amb tots els toms, però difícilment sabràs si hi ha tots els fulls o n’hi ha algun de repetit o estripat (saber-ho t’ocuparia massa temps, ja que t’ho hauries de llegir tot!). Aquest és el problema de moltes malalties per diagnosticar-les. A menys que hi hagi antecedents familiars, rarament les podrem identificar, és massa complicat, ja que estan dintre dels gens dels cromosomes.

Fins no fa massa anys sols hi havia una forma de saber si tot estava bé a l’interior de les cèl·lules fetals, que era fer una amniocentesi (recollir líquid amniòtic, per punció de la panxa de la mare, i dintre d’aquest hi ha cèl·lules del fetus. Aquestes poden ser estudiades).
Posteriorment va aparèixer la biòpsia de còrion. El còrion és la capa fetal que envolta l’embrió i li pertany. Si n’agafem una mica és com si tinguéssim cèl·lules del mateix, i les podem estudiar.
Aquestes dues tenen un problema, i és que perdem gestacions per culpa de practicar-les. Passa el que mai hauria de passar, que el diagnòstic ens fa perdre el supòsit pacient.

Més tard va sorgir (i dic sorgir, perquè encara ningú sap el seu valor) el cribratge de segon trimestre, que donava massa falsos positius i força falsos negatius i l’únic que feia era augmentar l’angoixa de tots plegats.

Darrerament han aparegut el cribratge de primer trimestre i el test prenatal no invasiu, dels quals en faré referència, ja que han canviat totalment la manera de veure les coses. És un pas decidit cap endavant i que millora el diagnòstic, sense augmentar el risc i sense augmentar l’ansietat de tots junts.

El que cal que sàpigues de l’HPV.

El virus del papil·loma humà (HPV) és un virus que infecta la pell i les mucoses i és el causant del càncer de coll d’úter i de les berrugues genitals.
La infecció per HPV és molt comú. S’estima que afecta a un 80% de dones fins als 50 anys.
Hi ha més de 100 tipus de HPV, però sols uns 30 són de risc cancerigen.

Cal que sàpigues:

1.- Sols es transmet de persona a persona per mitjà de contacte sexual.
No coneixem el període d’incubació.

2.- La infecció per HPV normalment no dóna símptomes.

3.- Les berrugues genitals són benignes i normalment no donen problemes.

4.- L’HPV, un cop infectat, pot mantenir-se latent (amagat) durant anys. Això fa que no sabem mai des de quan et vas infectar i on et vas infectar. És el mateix que dir que no sabem qui et va infectar (si hi ha hagut més d’una parella al llarg de la teva vida).

5.- No s’ha de confondre l'HPV amb els herpes virus, ni amb el virus de la sida.

6.- El 70% de les infeccions desapareixen espontàniament (inclosos els virus d’alt risc) en un any i el 91% en 2 anys.

7.- No hi ha tractament pel HPV. Només per les alteracions que produeix.
El tractament d’aquestes alteracions evita el càncer de coll d’úter.

8.- Se suposa que un cop guarida espontàniament una infecció per HPV, no et pots tornar a infectar pel mateix tipus de virus. Això fa que no calgui rastrejar el teu company sexual. Però si que et pots infectar per altres tipus de l'HPV.

9.- En cas de tenir una infecció per HPV no cal sentir-se culpable de res, ni culpar a la parella (si s’ha tingut més d’una parella al llarg de la vida).

10.- La majoria d’infeccions per HPV són asimptomàtiques i sols es detecten pel Papanicolau o per les proves de l’HPV. Cal detectar les infeccions quan encara donen lesions primàries i es poden tractar suprimint les cèl·lules alterades.

11.- Per protegir-te del virus del HPV pots fer:

- Limitar el número de companys sexuals.
- Fer servir preservatius en relacions que no siguin amb la teva parella, encara que no protegeix del tot.
- No fumar, ja que altera el teu sistema immunològic.
- Fer servir suplements d’àcid fòlic. Et fas més resistent a la infecció pel HPV i si ja existeix és menys probable que persisteixi.
- Vacunar-te de l’HPV. La vacuna et protegeix dels virus HPV més cancerígens (16 i 18) i dels de les berrugues (6 i 11). S’aconsella la vacuna abans de la primera relació sexual. També s’aconsella abans dels 26 anys.

12.- L'HPV no afecta la capacitat que tens per quedar embarassada. La transmissió del virus de mare a fill és molt rara.

13.- Quan es detecta una infecció per HPV no cal parar de tenir relacions sexuals amb la teva parella, ja que ell també estarà infectat.
L’HPV no és un senyal que tu o el teu company heu estat infidels. L’HPV pot quedar-se en “silenci” durant molts anys abans de ser detectat per un examen. No hi ha manera de saber quan et vas infectar.

14.- Cal fer citologies o Papaniculau’s per detectar les primeres lesions de l'HPV, encara que estiguis vacunada, ja que aquesta sols protegeix fins un 70% dels casos.

Càncer de coll de matriu i DIU de coure

Clàssicament s’ha acusat, amb més o menys raó, al dispositiu intrauterí, DIU, de ser culpable de moltes infeccions a l’aparell genital de la dona portadora.
La principal causa era que antigament les principals usuàries del DIU eren dones molt alliberades sexualment i a les hores passava el que tenia que passar, ja que la promiscuïtat sense preservatiu era altíssima i les infeccions de tot tipus eren a l’ordre del dia. Actualment l’us del DIU és molt universal i les persones promíscues ja saben que a més del DIU cal fer servir el preservatiu, així el nombre d’infeccions és quasi igual a qualsevol altre mitjà anticonceptiu.

Però ara els científics de l'Institut Català d'Oncologia ens sorprenen amb una troballa, d’aquelles que són purament estadístiques, i ens diuen que el nombre de càncers de coll de matriu en portadores del DIU de coure és quasi un 50 % inferior a les no portadores. Es tracta d’un treball de recerca, on han estat avaluades més de 20.000 dones de diferents països.

Cal recordar que ja està provat el binomi entre virus del papiloma humà i el càncer de coll uterí. O sigui, sempre que hi ha un càncer de coll de matriu trobem el virus del papiloma humà. En canvi no totes les dones que pateixen una infecció pel virus, ni molt menys, patiran un càncer de coll de matriu.
El problema bàsic és que l’esmentat virus no es propaga per la sang i a les hores al nostre cos li és difícil defensar-se d’ell, ja que no el visualitza. Aquest virus és de transmissió sexual i passa d’un teixit humà a un altre sense que hi hagi contacte amb sang.

L’altra cosa que cal aclarir és que el DIU de coure funciona per l’alliberament de ions d’aquest metall sobre l’endometri. Això provoca una sèrie de canvis sobre el recobriment de l’úter que fa que la dona no quedi embarassada.

El problema actual és saber perquè hi ha menys càncer de coll de matriu entre les usuàries del DIU i de moment hi ha dues teories. La primera ens diu que el coure que desprèn el DIU podria ser la causa que el virus no es propagui per algun canvi que provocaria en la immunitat. La segona teoria determina que els traumatismes que és provoquen en col·locar i retirar el DIU posarien el virus a la vista del sistema immunològic o destruirien les lesions precanceroses que puguin haver-hi.

Crec que cal remarcar una tercera teoria. Podria ser que la usuària del DIU actual sigui una dona molt compromesa amb la seva salut i no s’arrisqui a patir cap tipus d’infecció prenen totes les mesures necessàries per tal d’evitar-les.

Sigui com sigui, queda oberta una nova via d’investigació per intentar vèncer aquest virus que tants problemes ens causa.

El que si que ha de quedar molt clar és que el DIU no protegeix contra la infecció del HPV i que el risc de transmissió i patiment de la malaltia sempre hi és.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/14-salut/452824-lus-del-diu-redueix-a-la-meitat-el-risc-de-cancer-de-coll-duter.html

Ara fa 50 anys.

Des que el 18 d’agost de 1960, l’American Food and Drug Administration, va autoritzar la comercialització del primer anticonceptiu oral, han patit un gran canvi tan de contingut, com de formulació. Res tenen a veure aquells primers preparats hormonals amb els que es fan servir avui dia. Fins i tot ha canviat la teoria del seu funcionament.

La primera dificultat va ser obtenir el permís de la societat per fer-los servir. L’Estat veia amb mals ulls limitar la procreació i la frase “Control de la Natalitat” era tabú. L’Església encara hi posa totes les traves possibles.
Això va fer que s’introduïssin al mercat com a reguladors del cicle menstrual. Val a dir que aquesta funció la fan molt bé.

El problema sempre han estat els efectes secundaris de les hormones, molts d’ells encara estan per aclarir.

Inicialment es feien servir dosis altes d’hormones per enganyar el centre regulador dels ovaris, la hipòfisi. Aquesta creient que l’hormona ingerida prové dels ovaris, no dóna ordres perquè es posin en marxa i no es produeix l’ovulació. Per això se’n deien anovulatoris.

Posteriorment es va veure que amb dosis molt més baixes s’obtenen dos efectes. El primer, que el moc cervical (que tapa l’entrada de la matriu) es torna molt espès i no deixa passar els espermatozoides i el segon, que el teixit que recobreix la matriu per dintre, l’endometri, creix molt menys i no acompleix les seves funcions.

Tot això ha portat la farmacologia a obtenir uns anticonceptius amb hormones més perfectes, dosis més baixes i menys efectes secundaris.

Les seves indicacions també s’han anat ampliant. Es fan servir en dones que tenen molta regla (menorràgia) per disminuir la seva quantitat. Quan hi ha dolor menstrual (dismenorrea) per tal d’evitar-lo. Com a tractament de l’acne per netejar la pell. Com a regulador del cicle menstrual, tant per excés de durada de la regla (hipermenorrea), com per cicles massa curts (polimenorrea) o com per retards menstruals i/o falta de regla (amenorrea). En tots aquests casos regula la durada del cicle.

Malgrat tot, la seva primera indicació segueix essent la planificació familiar. Hi ha altres mètodes que també han evolucionat, però el més efectiu, amb més control de la regla i reversible, és la “píndola”.

Actualment hi ha productes anticonceptius hormonals que no són en forma de pastilles, sinó en forma de pegats que s’enganxen a la pell, anells que es col·loquen dintre de la vagina, DIU’s i implants subcutanis. Tots ells alliberen hormones que fan el seu efecte anticonceptiu.

Sigui com sigui, tota aquesta investigació ha alliberat, en gran part, a la dona de l’embaràs no desitjat i s’ha acomplert el gran desig de la Margaret Louise Sanger i la Marie Stopes, les capdavanteres de la “Planificació Familiar” ara fa quasi un segle.

Fa uns dies vaig tenir la immensa sort de poder visitar la seu, a Barcelona, de “Metges sense Fronteres”. Tot un plaer i un orgull d’haver-hi pogut anar.
Només entrar vaig constatar, que allí, es treballa amb l’objectiu d’ajudar els demés, de fer quelcom per la seva salut, sense cap interès polític, ni econòmic.
Em va impressionar la seva magnitut, organització i, sobre tot, la seva intendència i preparació de la seva intendència. Podríem dir que és molt fàcil fer de metge en el nostre món, quan hi ha de tot i qualsevol màquina et pot fer resoldre un problema. Però, que passa quan no tens ni la més elemental electricitat per fer funcionar aquest aparell? Tot canvia, tot és primari, tornes a l’inici de la medicina, quan les teves mans ho eren tot, quan l’experiència era el teu gran bagatge i l’habilitat la teva gran eina.
Tot això requereix un gran patrimoni humà, però també econòmic.
Em varen presentar el nou “spot” realitzat per Berlanga (en pau descansi): “Pastilles contra el dolor aliè”. Em va semblar sensacional i declara una cosa que és òbvia: Sense diners tot això no es pot fer.
Comprar les pastilles contra el dolor aliè és la millor ajuda que podem fer a una organització que treballa net i necessita molt recursos per pal·liar el dolor del món.

Les boles xineses (Esferes vaginals sanitàries).

Aquest artefacte té un cert aire sexual i transgressor, però de veritat és una bona eina per millorar la musculatura pelviana, que sempre queda malmesa després d’un embaràs i part.

Actualment hi ha (com a mínim) una casa farmacèutica que les ha llençat al mercat (PelvicGym), per no tenir que anar a un SexShop a comprar-les (que sempre pot ser més carregós, o no!).

La nostra panxa està plena d’òrgans, alguns, quasi lliures dintre d’ella que cal retenir al seu interior amb una bona musculatura. A més aquesta musculatura dóna pas a la part final del budell i bufeta urinària. La part que tanca la zona més baixa de la panxa i cuida de la continència d’esfínters és la musculatura pelviana.

Aquesta musculatura, que s’obre per deixar néixer al vostre fill, necessita tenir un bon to muscular perquè no es moguin de lloc els òrgans que abraça i bloquejar bé la sortida de la bufeta urinària i el budell gruixut.

Si aquesta musculatura, després d’un embaràs i part, queda malmesa es pot presentar incontinència d’orina, incontinència fecal, caiguda dels òrgans genitals (prolapse uterí, cistocele, rectocele) i disfuncions sexuals.
Sens dubte el que més preocupa és no poder aguantar l'orina dintre de la bufeta i aquesta s’escapi involuntàriament (incontinència d’orina). Potser senzillament per un cop de tos o per riure. Quan l’orina s’escapa a un esforç, ja sigui gran o petit, es culpa d’una fallida de la musculatura pelviana (no s’ha de confondre amb l’orina que s’escapa involuntàriament sense fer res per fallida dels nervis que tanquen la vàlvula de la bufeta, l’esfínter).

Per tal d’evitar tot això és bo fer exercicis del terra pelvià per mantenir forta aquesta musculatura.

L’exercici més conegut és el d’intentar tallar el raig d’orina quan s’està fen pipí (comprimir l’esfínter vesical). També cal fer força amb la vagina com si es volgués retenir el flux menstrual i fer força amb l’esfínter anal com si es volguessin retenir gasos.

Un cop reconeguda aquesta musculatura es pot fer els exercicis de Kegel. Asseguda a una cadira, millor de superfície dura, amb els genolls una mica separats, cal contraure tota la musculatura perianal durant 4 segons i descansar 8 segons. Això es fa 10 vegades seguides i es repeteix 3 cops al dia.

Una altra solució és fer servir les boles xineses o esferes vaginals sanitàries (mira que ens compliquem la vida per no dir les coses pel seu nom).

Són dues boles, unides per un cordill, que al seu interior hi ha dues esferes més petites. Això cal introduir-ho dintre de la vagina, deixant el cordill fora per poder-les retirar. Amb el moviment les esferes internes creen una vibració que estimula uns receptors de la musculatura del terra pelvià i de les parets vaginals que augmenta el rec sanguini de la zona i millora el to muscular.

Si costa introduir-les es pot fer servir un lubrificant (PelvicGel).

El temps que es fan servir és molt variable i pot ser força llarg, el que si és clar és que a les 6 setmanes ja començarem a sentir el seu efecte. Es recomana fer-les servir 30 minuts cada dia, millor repartit en 15 minuts dos cops al dia.

I perquè les boles xineses tenen un caire sexual? Perquè si es millora la força de la musculatura vaginal les relacions sexuals donen més plaer i l’orgasme és molt més intens.

Donació de la sang del cordó umbilical

Normalment, després del naixement, el cordó umbilical, la placenta i la sang que conté són rebutjats. Aquesta sang es pot recollir, en el mateix moment del part, i ser emmagatzemada per un possible ús posterior. Aquesta acció no representa cap perjudici ni a la mare ni al nadó. Sols cal una autorització prèvia dels pares per recollir-la i una mica de sang de la mare per comprovar que no tingui cap malaltia que la invalidi.

Fa uns anys, es va descobrir que la sang del cordó umbilical conté cèl·lules especialitzades en la renovació de les cèl·lules sanguínies (cèl·lules mare) i que, trasplantades a pacients en què la medul·la òssia està malalta, permet obtenir èxits terapèutics prometedors.

Concretament, la principal utilitat de la sang de cordó umbilical (SCU) són els trasplantaments en malalts que pateixen malalties congènites o adquirides de la medul·la òssia, com les leucèmies agudes o cròniques, entre d'altres.
Des que es va obrir la possibilitat d'utilitzar la sang de cordó umbilical per a aquests pacients, es van anar creant bancs de sang de cordó umbilical en el món. Aquests cordons són donats de forma altruista, i utilitzats sempre que hi ha un malalt compatible que el necessiti.

D'aquesta manera quan s'indica un “trasplantament de medul·la", les cerques de donants es realitzen tant de donants de medul·la òssia, com entre les unitats de sang de cordó umbilical emmagatzemades.

A més, en l'actualitat s'està investigant (sempre amb el consentiment de la mare donant) amb aquelles cèl·lules de SCU que no són útils per al trasplantament (no hi ha prou cèl·lules mare) i, en un futur, aquestes investigacions podrien tenir repercussions en el tractament d'altres malalties molt freqüents com la diabetis, el parkinson o altres.

A Espanya existeixen diversos bancs de SCU públics i el Registre Espanyol de Donants de Medul·la Òssia (REDMO) realitza les cerques tant de donants de medul·la òssia com d'unitats de sang de cordó.

Per tot l’exposa’t crec que és bo pensar, les parelles embarassades, en donar la sang del cordó umbilical. En cas de voler-ho fer sols cal, durant l’embaràs o el part, fer-ho saber a la llevadora i ella s’encarregarà de tot.

Us aconsello veure els tríptics següents:

http://www.bancsang.net/media/pdf/triptic_cordo.pdf
http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/dir2161/scu06ocatt.pdf

Perquè fer una donació pública de la sang de cordó umbilical (SCU)?

Molt sovint, i cada cop més, se’m pregunta sobre la recollida, per ús particular, de la sang del cordó umbilical (SCU).
Moltes vegades m’he expressat en contra ja que ho veig un acte egoista (potser que algun dia es necessiti la sang d’un cordó de donant, doncs: Perquè no donar la meva?) i segurament propi de laboratoris que només cercant millorar la seva economia (per dir-ho suaument).
Per això us explico el que en diu el “Banc de Sang i Teixits de Catalunya”.

En primer lloc, l’emmagatzematge de SCU d’un mateix té reconeguda molt poca utilitat.

En segon lloc, no tots els cordons extrets són viables per a la seva utilització posterior, ja que fins un 20% no té prou cèl·lules mare i un altre percentatge es pot contaminar o deteriorar en el seu trasllat. Fins a un 40% de les unitats de sang de cordó donades no són finalment utilitzables.

En tercer lloc, la probabilitat que les unitats de SCU emmagatzemades siguin utilitzades finalment pel nen propietari del cordó són extremadament baixes. El motiu és que les malalties amb indicació de trasplantament, amb aquesta sang, són de caràcter genètic (està escrit en la matriu de la cèl·lula) i aquesta malaltia també pot estar escrita en les cèl·lules del seu cordó umbilical. En el cas que un d'aquests nens, dels quals s'ha guardat el cordó, necessités un trasplantament per leucèmia o malaltia congènita, hauria de recórrer a un cordó d'un banc públic.

Per últim, en el cas que hi hagi indicació mèdica establerta per un especialista de guardar el cordó per a algun altre membre de la família amb una determinada malaltia (donació dirigida), aquesta es podrà fer en un banc públic amb les mateixes garanties que quan la donació es fa per terceres persones, però emmagatzemant-la per a la seva pròpia família.

A Catalunya, si algú necessita un trasplantament de SCU, el REDMO (Registro Español de Donante de Médula Ósea) s'encarrega de realitzar la cerca, tant a nivell nacional com internacional, oferint les mateixes possibilitats que si aquesta cerca s'inicia a qualsevol altre país del mon.

Crec que aquest article pot aclarir molts dubtes i que el millor és fer una donació pública de la SCU.

Us aconsello anar:

http://www.bancsang.net/ca/donants/donacio_cordo.html
http://www10.gencat.net/catsalut/ocatt/ca/htm/index.htm
http://www.fcarreras.org/ca/la-donació-de-sang-de-cordó-umbilical_1971

Ser mare més enllà dels 40 anys.

Tota dona quan neix, a l’interior del seu ovari, té totes les cèl·lules que serveixen per a fabricar un nen/a. No en farà cap de nova al llarg de la seva vida. Les que té les anirà madurant i preparant per a ser fèrtils quan els toqui. Això vol dir que aquestes cèl·lules, que són molt vulnerables al pas del temps, envelliran més aviat que el cos de les seves portadores.

És ben conegut que cada cop arribem més sans i, perquè no dir-ho, més joves a certes edats. Això fa que tinguem la idea de que els ovaris estan igual de joves que nosaltres, però això no és veritat. Ells han patit, inexorablement, el pas del temps.

Científicament s’ha demostrat que la possibilitat de fertilitzar un òvul a partir dels 40 anys és molt difícil. Ja des d’els 35 anys la reserva d’ovòcits (precursor de l’òvul) es rebaixa de forma molt important. Si el nombre d’òvuls disminueix i la seva capacitat de ser fecundats també, la probabilitat d’embaràs és baixa. Si aquests òvuls han envellit pel pas del temps, la probabilitat d’una malformació és més alta.

Tot això configura una alarma a l’hora de voler tenir fills per sobre dels 40 anys. Costa quedar embarassada i hi ha un major risc de malformacions. Quedi clar que les malformacions són sobretot a nivell d'informació genètica. El bon estat del cos i bons hàbits dietètics fa que la possibilitat de malformacions anatòmiques no sigui tant alta com antigament, i el cos de la mare és més difícil que tingui malalties per l’esforç que ha de suportar.

A més cal afegir que, normalment, la parella sol ser de la mateixa edat o més gran i els seus espermatozoides també han perdut aquell vigor d’anys enrere. L’home si que fabrica els seus espermatozoides sobre la marxa i, per dir-ho d’una manera gràfica, són del dia. Però la fàbrica també envelleix i és molt vulnerable a canvis per malalties, i això fa que la producció cada cop sigui més minsa.

Si ajuntem tot el dit, si que es poden tenir fills per sobre dels 40 anys, però pot costar molt quedar embarassada (i el temps apressa), cal cuidar-se més i cal majors controls del fetus. Si això no funciona de manera ràpida, la parella es posa nerviosa i recorre a la fecundació "in vitro".

Conclusió: Tenir fills després dels 40 anys, avui dia, no comporta gaires més riscos que en dones de 25 a 35 anys, però si comporta més dificultat per quedar embarassada, més controls i més paciència.

Crear angoixes a la embarassada.

Molt sovint és trist veure com s’angoixa la gent, perquè els ha explicat algú, amb molta autoritat, què és correcte fer en certes ocasions i ells no poden seguir el consell.

M’explico. És molt bonic compartir experiències amb altra gent i més si és del teu tarannà. A una embarassada que fa classes de prepart li pot anar bé veure que les altres embarassades passen els mateixos problemes que ella, els mateixos mals i les mateixes angoixes. Poder parlar amb gent que està en la mateixa situació que tu, fa que et sentis millor i vegis que no ets cap bitxo rar. En definitiva és teràpia de grup. A més et pots preparar físicament i predisposar de la millor manera. Fer classes de preparació al part va bé per intuir el que et vindrà i què es pot considerar normal o no. En resum, paga la pena viure tot el que es pugui l’embaràs.

Però hi ha un abisme entre no poder preparar el part i fer creure a la gent que si no fas aquesta preparació seràs una mala mare i les coses t’aniran malament, senzillament perquè no estaràs a l’alçada de la situació. El part és un fet natural i com a tal cal afrontar-lo. Voler fer creure que el que feien les nostres mares i àvies no era correcte és una absurditat. Cadascú arriba fins on pot i no cal donar-hi més voltes.

Si es fan classes de preparació al part, perfecte. Si no es fan també es parirà i segurament tant bé com si s’haguessin fet.

Que fer amb les malformacions?

"El metge que sigui responsable de l’assistència d’un pacient s’haurà d’abstenir d’exercir funcions de perit, jutge-instructor, forense o similars en la mateixa persona." (Codi deontològic).

A les consultes d’obstetrícia sempre es fa un seguiment prou acurat per saber si un fetus creix i es forma correctament, i quasi sempre tot és correcte. Però a voltes això no és així i pot haver-hi malformacions i aleshores cal decidir què fer.

Moltes parelles tenen molt clar, ja abans de l’embaràs, què volen fer en cas que hi hagi algun entrebanc. Pot ser que la parella progenitora vulgui deixar la decisió en mans del metge. Sigui com sigui es crea un dilema:

1.- És prou important la malformació com per alterar seriosament la vida del nadó? Cal realment prendre mesures?
2.- Què entenem per una malformació prou seriosa? Tot s'hi val?
3.- Què pensa la parella de l’avortament? I el metge, ha de tenir cap criteri al respecte?

Segurament hi ha més preguntes, però de moment em referiré a aquestes.

La importància de la malformació depèn del que cadascú estigui disposat a aguantar. Molt sovint no hi ha referent i s’exposa: volem avortar, perquè quan nosaltres no hi siguem, qui és farà càrrec d’ell? Aquesta frase és difícil de contestar ja que molt sovint ningú sap l’abast d’un procés abans de nàixer un nen/a. Ningú sap amb quina virulència es manifestarà la malformació.
Altres cops no hi ha problema, ja que sabem del cert que la malformació i la vida extrauterina són incompatibles.

La segona pregunta és la més difícil, ja que, segurament, depèn més de les creences d’un mateix, el grau de cultura i la seva voluntat de seguir o no amb l’embaràs. Amb això el "tot s'hi val" és molt variable i possiblement cal recórrer a un codi deontològic d’un mateix per saber que cal fer.
De totes formes el codi deontològic del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) diu: "El metge ha de respectar les conviccions religioses, ideològiques i culturals del pacient, fora del cas que s’entrés en conflicte amb la Declaració Universal dels Drets Humans, i ha d’evitar que les seves pròpies condicionin la capacitat de decisió d’aquell".
　
La tercera és clau, perquè el metge sàpiga la manera com ha d’exposar els fets. El metge no ha de tenir cap criteri sobre l’avortament. Ell pot practicar avortaments o no, però no ha d’incitar a l’avortament, ni reprovar-lo. El codi deontològic del COMB ho deixa ben clar: el metge ha d’exposar clarament els fets i explicar totes les possibles sortides. El metge no ha de prendre part, ni aconsellar. Ha d’informar clarament, i en aquesta informació ha de tenir en compte les seqüeles psicològiques que poden restar als pares i sobretot a la mare.

Ja m’aprimaré després de l’embaràs!!!

Típica frase de moltes embarassades que en veure que no són capaces de controlar l’increment de pes, creuen que no passa res i que després de la gestació faran règim i el perdran tot.

Si la cosa fos tan senzilla els ginecòlegs segurament ni tan sols pesaríem les embarassades. Total, si ja el perdran després perquè preocupar-s'hi! Però no, el tema no és tan senzill i l’increment de pes exagerat durant la gestació pot amagar malalties metabòliques, pot crear aquestes malalties i pot alterar el creixement del nadó. Aleshores el tema ja no és tan senzill i cal vigilar què passa i perquè passa. El pes és una constant a tenir sempre en compte. No hi ha un pes ideal durant la gestació, ja que cada dona té unes característiques diferents, però no s’hauria de passar d'un augment de 13 a 15 kg. Segurament la zona ideal està entre els 9 i els 12.

Sempre dic que durant l’embaràs no cal fer règim, ni dietes rares. Però entre això i menjar molt o desequilibrat, hi ha un abisme.

Hi ha canvis que poden ser no gaire importants, com les estries de la pell, el mal d’esquena, la mala circulació i l'aparició de varices, però que d’alguna manera condicionen el futur de la nostra salut. Totes aquestes patologies van en consonància amb l’augment de pes i no són menyspreables, sobretot quan una ha parit i veu que tot això no marxa i es queda allí per recordar que hi ha hagut un embaràs.

Després hi ha les malalties importants com són la diabetis i la hipertensió arterial. El cos té una capacitat màxima per assimilar aliments. Quan és sobrepassa aquesta quantitat, falla tot.

Durant la gestació, les hormones, fan que augmenti la gana i si s’augmenta massa la ingesta de sucres s’esgota la insulina i es retarda l’eliminació d’aquests sucres. Aleshores fem un nen/a en "almívar" ja que el sucre li arriba en gran quantitat, però la insulina no, i ell pot no ser capaç de fabricar la quantitat necessària d’aquesta hormona per anivellar l’excés. Això pot provocar una diabetis materna, infantil o senzillament un nen gras amb problemes durant l’embaràs i el part.
La hipertensió es produeix per l’excés de residus que resten al nostre cos quan es menja malament. La pujada de pressió sempre fa que hi hagi un mal intercanvi de substàncies entre la mare i el fill. A part del risc que falli la placenta, pot haver-hi un molt baix creixement del fetus.

Hi ha moltes més raons per menjar be i en quantitat raonable, però les anteriors, crec que ja valen per deixar de dir "ja perdré el pes quan hagi parit".

No és bo NO tenir la regla!

Lògicament si tens 16 anys i estàs embarassada no és bo, però hi ha ocasions en les quals aquesta frase, molt repetida, deixa de ser certa. La regla és únicament la sortida de sang pels genitals femenins. Aquesta sang conté les restes del teixit que folra la matriu per dintre, l’endometri. Aquest teixit serveix per protegir els espermatozoides quan van cap a les trompes i per embolicar l’òvul quan arriba fecundat a l’interior de l’úter. Llavors produeix part de la placenta i la bossa de les aigües. Però quan una no està embarassada, aquest teixit es desprèn i sagna. Això surt pel coll de la matriu i és la menstruació.

Això vol dir que la menstruació no és cap sang que neteja el cos, sobra i que cal fer net, com es creu ancestralment. Les dones operades de la matriu no tenen la regla i no els passa res (sempre i quan no se’ls hagin extirpat els ovaris).

La menopausa és l’aturada dels ovaris per haver acabat els seus recursos per ovular. Aleshores no es produeixen hormones sexuals femenines i, si aquestes no hi són, no creix l’endometri a l’interior de l’úter i no hi haurà una regla mai. En aquest cas la regla no apareix, perquè s’està a la menopausa. En ocasions els ovaris poden quedar bloquejats per altres hormones o per mal funcionament (ovaris poliquístics) i no apareix la regla. En aquest cas si que no és bo no tenir la regla. Indica mal funcionament ovàric. Hi ha altres causes.

Però si es prenen medicaments que interfereixen el creixement de l’endometri (alguns anticonceptius, DIU’s de progesterona) no passa res per no tenir la regla.

Els canvis que es noten en el cos d’una dona quan té la regla (que moltes associen al fet de sortir la sang menstrual) son deguts que en aquest moment els ovaris comencen a produir estrògens i aquests fan que es trobi molt millor en tots els sentits. No són deguts a la sortida de sang pels genitals.

Si es bloca el creixement de l’endometri i els ovaris segueixen funcionant, la dona també notarà els canvis al seu cos quan es comencin a produir estrògens i no tindrà la regla. Insisteixo, això és el que passa amb els anticonceptius que només porten progesterona o els DIU’s hormonals.

Tenir molta regla si que és dolent, ja que es perd massa sang i amb aquesta molt ferro. La manca de ferro fa que no es recuperin les cèl·lules vermelles i es caigui en una anèmia. Això produeix cansament, sobretot durant els primers dies i després de la menstruació.

En conclusió: Quan es fan tractaments per no tenir o tenir poca regla és bo i no passa res de dolent al cos de la dona.

Doble mètode anticonceptiu

Fa pocs dies un representant mèdic (senyor que es presenta al nostre despatx i, amb més o menys gràcia, ens fot un rotllo sobre medicaments que ha de defensar per a la seva venda) em deia que la millor manera de no quedar embarassada una noia era fent servir “EL DOBLE MÈTODE”, preservatiu i anticonceptiu oral. D’entrada vaig pensar que quina bajanada s’havien inventat, ja que la cosa és d’una lògica aclaparadora. Si en fas servir tres encara millor. No et fot, l’inventor! Més tard reflexionant sobre el que havia dit vaig pensar que ho havia presentat malament, però que tenia lògica i per això he escrit el següent article.

Un dels principals problemes a l’adolescència, i en gent no tant adolescent, és que es tenen les relacions sexuals no premeditades i sense cap coneixement del cicle sexual femení. Això vol dir que no hi ha cap mitjà anticonceptiu a l’abast i no se sap si es corre el risc de quedar embarassada. També cal recordar que les malalties de transmissió sexual (MTS), que sols es poden transmetre si hi ha sexe, per això prenen aquest nom, són un gran problema de sempre (encara que avui dia es digui que és un problema d’ara) i sobretot la infecció pel virus del papil·loma humà (HPV), ja que sabem que és molt contagiós i causant indispensable del càncer de coll d’úter.Sols en la meitat dels cicles menstruals, en una adolescent, hi ha ovulació i el 80% dels cicles són irregulars. Quan una noia comença a tenir regles (menarquia) no vol dir que ovuli, això fa que les regles apareixin quan volen. És el mateix que dir que no sabem quan podrà quedar embarassada. Això ja desaconsella tots els mètodes naturals (Ogino, Billings, …) que a més no eviten les MTS. També cal comptar que els adolescents tenen una fertilitat molt elevada, ja que per lògica els dos solen ser molt joves. En un estudi francès de març del 2007 es detalla que en el cas de les noies, l’inici de les relacions sexuals és al voltant dels 17,6 anys i en el cas dels nois als 17,2 anys. Tots dos estan en plena potència fertilitzadora. Pel què fa als mètodes vaginals (diafragma, espermaticides, …) cal estar molt atent al seu compliment i seguim sense resoldre les MTS. Sols es recomana el diafragma quan hi ha una al·lèrgia al làtex per part de l’home. Per a la majoria de noies, els seus primers cicles menstruals són dolorosos (dismenorrea) i força abundants. Els aparells col·locats dins de l’úter (DIU) donen més dolor i més regla. També s’ha comprovat que el risc d’infeccions que afectin l’interior de l’aparell genital i el baix ventre augmenta (malaltia inflamatòria pèlvica). Això no vol dir que no es pugui fer servir, però hi ha moltes reserves.Els anticonceptius hormonals (píndoles anticonceptives) tenen l’avantatge que són de fàcil compliment, retiren el dolor menstrual i regulen la regla tant en quantitat, com en regularitat. La seva eficàcia és molt alta (sinó s’oblida cap pastilla, ni es barreja amb medicaments que disminueixin la seva efectivitat, que, sigui dit de passada, són molt pocs). Seguim tenint el problema de les MTS. El millor mitjà per evitar (no totalment) les MTS és el preservatiu masculí o femení. L’inconvenient és fer-lo servir sempre i adequadament. Això ha portat a aconsellar el doble mètode, preservatiu per tal d’evitar les infeccions de transmissió sexual i anticonceptius orals per millorar l’eficàcia anticonceptiva, disminuir la quantitat de regla (moltes noies, pel seu creixement i les seves regles estan mancades de ferro) i retirar el dolor menstrual. Lògicament és inacceptable la bajanada dels anti tot-sexual i que prediquen l’abstinència. Primer perquè falla (un dia “tonto” el té tothom) i segon perquè les relacions sexuals formen part de la naturalesa humana i negar-les és de beneit i de tenir poques llums (el meu fill no ho diria amb aquests termes tant fins).

Pors en la dieta de l'embarassada

Sense cap tipus de dubte la dieta ben equilibrada ha estat un gran avenç en la salut de les persones i no menys en les embarassades. Les malalties de l’embaràs i les malformacions del fetus han caigut a uns nivells francament baixos. Les generacions dels anys seixanta en endavant han anat millorant la seva dieta i això ha anat portant una caiguda dels problemes durant la gestació. Ara tocaria parlar de la dieta durant la gravidesa, però no és aquest el meu interès. Voldria parlar de les pors que es transfereixen durant els 9 mesos, possiblement més bonics en la vida d’una dona, i que sovint fan que no es gaudeixi prou de la situació actual. El primer és l’àcid fòlic o vitamina B9. A quantes embarassades, com que no han pres aquesta vitamina abans de l’embaràs, se’ls fa creure que el nen pot tenir malformacions per culpa d’això. És una gran veritat que l’àcid fòlic està implicat en la formació i desenvolupament de les proteïnes i en la bona transmissió genètica. És veritat també que moltes vitamines, i aquesta també, es guarden en el nostre cos en dipòsits i que si abans de la gestació es prenen dosis addicionals d’aquestes vitamines s'aconseguirà tenir aquests dipòsits plens i a punt de fer servir durant tota la gestació. O sigui, en situació òptima per a l’embaràs. Però també és veritat que una dieta equilibrada abans de l’embaràs (fruites, verdures, llegums, cereals, llet, etc.) aporta una gran quantitat d’aquesta vitamina i si en quedar gestant es segueix la mateixa dieta no tenim perquè patir manca d’àcid fòlic, ni de vitamina B12. Conclusió: Millor preparar-se, però una dieta equilibrada també és preparació. L’altre tabú és la toxoplasmosi. Hi ha una creença, suposo, de que els veterinaris del nostre país no fan bé la seva feina i deixen arribar al mercat carns i embotits carregats d’aquesta malaltia (?), o que els pagesos tenen uns horts plens de gats deixant els seus excrements sobre les verdures (?). Perquè? Jo no ho sé, però si confio en aquests professionals i la veritat és que al llarg de la meva professió molt poques vegades he hagut d’enfrontar-me a una toxoplasmosi i no recordo haver vist mai un nadó amb lesions per aquesta malaltia. Aquesta malaltia, la transfereix bàsicament el gat i la carn poc cuinada o mal tractada. Va ser molt important als anys 50 i potser 60, però des dels anys 70, al nostre país, està en uns nivells molt baixos (no així a Franca, on els agrada molt la carn crua i la matança del porc, segurament, poc controlada) i li hem de tenir respecte, però no por. Conclusió: cuina bé, embotits de qualitat, vigila on compres, neteja bé els aliments i és molt difícil que passi res. I la tercera en discòrdia és la ingesta de marisc durant la gestació. Tant marisc menja la gent? Sempre dic que tot el que es faci amb prudència no pot fer mal. Crec que les mariscades no són el plat de cada dia i, possiblement, ni el de cada mes i menys en temps de crisi. Jo com que en sóc al·lèrgic… No m’agrada que la gent tingui pors, i menys les embarassades, i per això vull apel·lar al sentit comú i he escrit aquestes ratlles.

Meditació sobre la menopausa

Fa temps que parlant amb moltes clientes i amigues veig que es tracta la menopausa com un punt i final "a no sé que". Com si passés quelcom que a partir d’aquí tot canvia i quina sort que teniu els homes que això no us passa. Quina bestiesa i m’explico. Literalment la menopausa és la falta definitiva de cicle menstrual. El climateri són tots els canvis hormonals sexuals que es produeixen al llarg d’uns anys per tal d’arribar a la menopausa. Normalment es vol cobrir la menopausa amb un llençol de nova etapa de la teva vida (encara que el meu tríptic sobre el tema i quasi tots els que he consultat diuen el mateix) per tal d’evitar dir que és evident que és un nou pas dins de la nostra maduresa (i si vols ser més dura, dins del nostre envelliment). Això no treu que a partir d’aquest moment hi ha canvis que es poden accelerar i sobretot pot haver-hi canvis psicològics agreujats per un signe tan clar. La falta de regla, després de més de trenta anys tenint-la, no passa desapercebut a cap dona i això pot fer que moltes ho vulguin veure com un canvi radical a la seva vida, però la veritat és que el canvi ja fa molt temps que s’està produint. Els ovaris, possiblement des dels trenta-tres anys, comencen a variar el seu funcionament i la quantitat d’hormones que produeixen. L’ovulació s’altera molt abans de la menopausa. Les hormones sexuals estan en declivi des de fa molt temps i el punt final és la menopausa. Explico tot això perquè no es vulgui veure la menopausa com un fet que sols passa a les dones i en pocs dies. Als homes ens passa el mateix. Hi ha un vell acudit que diu que la diferència entre por i pànic en un home es defineix com la primera vegada que no pot el segon o la segona vegada que no pot el primer. Amb això vull dir que tots patim una disminució hormonal al llarg de la nostra vida i que això forma part del nostre bagatge sanitari i humà. Com a éssers humans que som estem inevitablement lligats a un desgast que ens va envellint. Mentre aquest envelliment no sigui per malaltia greu o senzillament molt profund, cal seguir vivint amb tota la il·lusió que un sigui capaç i prendre la vida a grans glops (com deia en Serrat), que tot s’acaba i no es pot perdre ni un segon.